El 2K es va pensar com a punt d’inflexió, com a revulsiu post-pandèmic per a motivar als jugadors després de dos anys foscos, un cop de puny a la taula.
Doncs hem trencat la taula ☺
De totes les coses boniques que he viscut al Pit Lane en aquestes finals el primer que em ve al cap és l’esforç que han fet alguns companys per a arribar-hi. I no parlo de classificar-se, que això ho hem patit tots. L’Aleix Bagan estava ingressat una asetmana abans de les finals i portava mesos fotut, va perdre a quarts de final amb el campió. En Gus no caminava des de fa dos mesos i va arribar a competir a les finals, no només a jugar-les. En Ramón Molina ja ens té acostumats a les seves exhibicions, que succeeixen cada cop que treu el tac de la funda. En JJ Aliaño té una passió per aquest joc que li permetria jugar després d’una explosió nuclear, s’espolsaria la pols i diria, donde tengo el taco?. No són els únics que arribaven a les finals amb dificultats però pels meus ulls ells són els autèntics campions de la fase final, sens dubte.
En la vessant esportiva la millor ronda de tot el campionat la va fer l’Eloy Alonso contra Ivan Filippa, Eloy va fregar la perfecció fent un o dos errors en set partides jugant de manera apostoflant. Li va tallar el camí a un Ivan que en altres indrets del quadrant hauria fet forat, un plaer comptar amb un jugador amb tant de billar com ell, ja l’anireu coneixent. Parlant de conèixer, quin descobriment ha estat per a mi en Dani González de Mollet, ja m’hauria agradat tenir el seu braç als quinze anys, ha de domesticar una mica la seva qualitat pel Blackball, però estic segur que allà on jugui i s’ho passi bé ho gaudirem tots. Quin plaer veure a en Julio Serrano fent allò que li agrada, quant de talent té aquest home. Han fet molt bona feina en Paco Molina solvent com sempre i jugant amb molta intensitat. Avelino Belmonte gaudint de cada instant del torneig, hi ha un gran jugador sovint amagat darrere l’organitzador que coneixem. Juanmi Valle va arribar convocat d’urgència i va fer bona feina fins que es va desconnectar. Els vells rockers Josep Lluís Lleonart, Andreu Jam, Jordi Pérez, Jose A. Garcia, Tomas Salmerón, Andy Hughes, Ton Arumí i d’altres van deixar empremta pel seu bon joc, sovint caient amb els finalistes. Quim Reyes va perdre a la bona per a entrar a semis i mereixia ser-hi, va jugar molt bé i encarava el campionat molt motivat. Com sempre passa per a alguns companys no va ser el dia però estic segur que per a tots ha valgut la pena pel retrobament que han suposat les finals. Les converses a tota hora, les batalletes dels veterans explicades als jovenets en el banc de davant no tenen preu. L’Atmosfera ha estat molt billarista, amb molt de respecte i companyonia en tot moment, amb moltes ganes de campionat. També hi han debutat un grapat de jugadors en una fase final d’aquest tipus, amb sort diversa, que estic segur que recordaran amb simpatia durant molt de temps.
Abans de les semifinals vam rebre una visita molt desitjada, la d’en Saul i la seva mare Pepi del Bar Diego, que feliçment s’ha jubilat fa poc. En Saul vol canviar de sector i no vam poder acomiadar-nos el desembre passat al tancar el bar per una inoportuna quarantena. Els capitans dels equips van voler agrair-los les bones estones passades i el bon tracte que sempre ens han donat, van obsequiar a tots dos amb una estada i els hi vam lliurar una placa de record, de part dels amics del billar.
Tornant a la competició, a semis van arribar Axel Aliaño vencent a Paco Molina, David Ureña guanyant a Aleix Bagan, Pere Alcázar després d’una intensa batalla amb Eloy Alonso (6-3) i Joan Marminyà resolent l’empat de tacada amb Quim Reyes (6-5). Les semifinals van enfrontar Pere Alcázar que amb tota justicia va vèncer a Joan Marminyà (6-2) i en David Ureña que va descavalcar a Axel Aliaño amb una gran semifinal (6-1). Axel havia preparat el campionat a consciència amb en Pere i en tenia moltes ganes però no va arribar a treure el seu joc amb continuïtat durant el cap de setmana. A primera ronda Joan Capdevila el va tenir a tret, així i tot acaba fent unes semis, sense jugar bé! No se si se li pot fer un compliment millor, és billar Axel, ja ho saps.
Suposo que ara tocaria parlar de mi com a semifinalista i això no em serà fàcil. Fa vint anys vaig prendre la decisió de prioritzar l’organització per damunt de competir, des de llavors m’he perdut onze lligues individuals i tretze superlligues. Crec que va ser una decisió correcta però sabeu què, em moria de ganes de veure el meu nom en els marcadors soviètics que vam estrenar fa disset anys, vaig gaudir de cada segon de la competició, no cal dir-ho.
Vull agraïr a en Dídac, Xesco i Jordi que em cobríssin les esquenes com ho van fer per a poder jugar, no hauria passat cap ronda sense ells. En Vicens com sempre fent de tot a totes hores, en Joan Gallego fa una gran feina robant ànimes per la sala. En Xavi Aguilar està aconseguint donar una repercussió a les fases finals espectacular, la constant innovació amb l’streaming a més de la inestimable colaboració dels comentaristes estan fent molt de bé per a la nostra disciplina.
Tornant a la taula, tenim dos candidats al títol que han donat sobrades mostres de merèixer el botí gros. Ureña s’ha esmorzat a mig equip de campions del món 2008, amb Sergio Mas a la bona i amb Cubero per poc, després Toni Garcia, Aleix Bagan i Axel a semis. En Pere va jugar amb Jordi Aran trenta-dosens, Josep Lluis Lleonart, Andy Hughes a vuitens, amb Eloy Alonso partidàs a quarts i poca feina amb Joan Marminyà a semis. Ureña comença la final amb molta empenta 4-0 i Pere es sobreposa i escurça fins el 4-3, en una final jugada a molt alt nivell i bon ritme, preciosa pels que l’hem presenciat. Amb jugades espectaculars d’ambdós jugadors, però molt especialment de David que ens va obsequiar amb una negra a tres bandes per a assolir el 4-0 a més d’altres perles. A partir del 4-3 Ureña agafa la directe i no afluixa fins al 7-3 definitiu, una final molt bonica.
En Pere a aquestes altures no li cal presentació, campió de Catalunya absolut als seus 19 anys, la facilitat amb què neteja les taules és esfereïdora i no hi ha campionat on s’apunti que no sigui el favorit. S’ho ha guanyat a pols i li espera un previsible futur d’èxits, ara bé, encara és un jugador en formació per edat i jornades com la de diumenge li fan molt de bé. Un aprèn més en les derrotes que en les victòries i aquesta final la repassarà mentalment i el farà més fort encara. Es va trobar el que en castellà diuen la horma de su zapato.
La culpa va ser d’en Ruben Garcia, que fa unes setmanes li demanava, li suplicava a Ureña que tornés, i vaja si ha tornat. En David es va trobar al mig d’una festa on estava convidat i ja sabeu com es posa en les festes, perquè em convideu si ja sabeu com em poso podrien ser les seves declaracions post partit. Recital de billar, atacant sense gairebé errors i defensant quan tocava, un campionat brutal i una final preciosa que trascendirà més enllà del nostre petit col·lectiu, felicitats a tots els jugadors i molt especialment als dos finalistes.
La fase final va dedicada a en Jordi Pasarell, en Josep Tarragó i en Diego Garcia, companys que hem perdut en els darrers dos anys i hem volgut recordar en la primera ocasió en què hem pogut, aquesta va per a vosaltres.
Hi haurà més 2K la gent pregunta, doncs si mirem els resultats m’agradaria dir que si, 404 inscrits en 28 classificatoris celebrats en 16 locals diferents, una fase final molt digne amb 64 jugadors i 3.000€ en premis, semblen motius suficients per a anar pensant en el següent. Quaranta polos tenen la culpa que no es pugui anunciar encara, espero que durant la setmana això quedarà resolt.
Oi que sí?
